Lletra: Quico Pi de la Serra
Música: Quico Pi de la Serra
Si algú se sent al·ludit
i té ales, que no voli!
El refrany que cantaré
és adagi de carrer,
ja me’l deien al bressol
Si els fills de puta volessin
no veuríem mai el sol.
Al camp la fruita es podreix,
hi ha massa intermediaris.
“No hi ha planificació”,
això diuen els diaris,
i així ho resa el camperol.
A Suïssa han ingressat,
milers de milions a cabassos.
Després diuen que és l’obrer,
el culpable dels fracassos
i la manca de control.
A ciutat anem de cul,
ningú s’aclareix tot falla.
Ja no podem respirar,
tothom més o menys la balla,
de l’agost fins al juliol.
Surten al carrer, estan
cansats de falses promeses.
Sona un tret, com un fuet,
i cau mort, les mans esteses,
deixa dona, fill i dol.
Heu d’oblidar, si podeu,
aquests 40 anys de Glòria.
A mi no em preocupa gens,
perquè tinc mala memòria
i el cap dur com un pinyol.
La unitat no té destí,
l’univers no és cap llimona.
Tinc un passaport que diu:
“ha nascut a Barcelona
i per tant és espanyol”.
El tribunal, dit Suprem
era en mans de falangistes
varen apartar el Garzón
vaja merda de juristes
que els agrada el “cara al sol”.
Jo cada cop veig més clar,
que el poble diu el que pensa.
Hem après aquest proverbi,
i amb mútua complaença
cantem com un home sol.