Lletra: Manel
Música: Manel
Va arribar el tiet amb barba llarga,
els avis feien dinar especial,
i va dir “nens, esteu morenos”,
i va dir “almenys heu crescut un pam”.
I l’Ignasi i jo li escoltàvem mil aventures de països llunyans
i estaven bé, i eren distretes,
però era difícil treure’s del cap
el fer volar per damunt del barri
aquell regal estrany.
Per fi a baix, vam situar-nos a una distància prudencial
de les senyores que es bronzejaven
i dels cotxes aparcats,
vam estudiar els corrents de l’aire,
vam assecar-nos la suor de les mans.
Però el boomerang s’encallava
entre les branques i no tornava mai.
Però el boomerang reclamava
la perícia d’un professional.
I van baixar els altres amb la Vanessa
-ai la Vanessa, com li deu’nar?-,
menjaven pipes amb arrogància,
se’n fotien des del banc,
fins que avorrit d’aquell espectacle
va venir el Xavi, que era més gran,
“deixeu-me un tir, feu-vos enrere,
deixeu-me un tir, colla de matats,
que això és canell, que això el que vol és un bon joc de braç!”.
I, senyors, tan bo és insistir
com saber-se retirar
i, no sé l’Ignasi, però, en el meu cas,
puc reconèixer que em va fer mal
veure en els ulls de la Vanessa que la cosa es posava interessant.
Però el boomerang va encallar-se
entre les branques i no va tornar mai.
Però el boomerang reclamava
la perícia d’un professional.
Però parlo de temps, crec que era el juliol en què es va fondre l’Indurain
i vam maleir el danès i les rampes d’Hautacam.
Els anys, en fi, ens han fet com homes i, malgrat que ningú ha procreat,
vaig pensant alternatives,
per si mai es dóna el cas.
I en aquest món entre els meus forts
no hi haurà mai els detalls
però m’esforçaré i una cosa
m’abstindré de regalar,
que la infantesa serà divertida,
màgica, lliure, d’acord, acceptat,
però no hi ha tant temps per perdre i,
tard o d’hora, només queda una veritat:
El boomerang s’encallava
entre les branques i no tornava mai.
El boomerang reclamava
la perícia d’un professional.
“Ei Vanesa si sents això
una abraçada molt gran”.